Un diàleg amb Carla Gili (Anècdota), per Ivan Olmos
Del tros a l’asfalt. Històries que ens apropen al territori
Carla Gili no ve de nissaga pagesa, però ha crescut escoltant la terra. Dissenyadora de formació, va decidir deixar enrere Barcelona per tornar a Montgai, el seu poble natal, i transformar unes oliveres plantades pel seu pare en un projecte de vida. D’aquesta ambició genuïna va néixer Anècdota: un oli d’oliva verge extra que, ampolla a ampolla, vol vincular les persones al camp i reivindicar-ne l’herència cultural. Des del tros, desafien la lògica de la indústria, apostant per la traçabilitat, la proximitat i el relat.
En aquesta conversa parlem d’homenatjar la memòria del territori a taula, de reeducar el consumidor i del valor de fer les coses amb calma, en un present centrifugat.
I:
De Barcelona a Montgai: què et fa deixar-ho tot per tornar a casa? És fruit d’un rampell o era una necessitat que et perseguia de feia temps?
C:
Tinc una visió molt flexible de la vida: que prengui una decisió avui no vol dir que m’hi hagi de lligar per sempre. No em fa por el canvi. És curiós, perquè gaudeixo molt de la ciutat; de fet, el meu entorn donava per fet que m’hi quedaria. Va arribar un punt en què, si volia tirar endavant aquest projecte, tenia sentit tornar a casa. Em feia una mica de vertigen, no és fàcil quan ja has marxat. Hi havia una dinàmica familiar que calia reaprendre.
I:
El projecte neix d’unes oliveres plantades pel teu pare.
C:
El meu pare va començar-ne a plantar ara fa sis anys, un cop es va jubilar. Sense cap pla, simplement li venia de gust invertir-hi temps. Ell és un cul inquiet, sempre es posa nous reptes. Jo em dedicava al disseny de producte, i ja a la universitat m'havia començat a remoure que els meus amics de ciutat —tot i tenir molta cultura— no valoressin la feina dels meus amics de camp. Tot el meu entorn és de pagès: gent que tornava al tros a les set del matí després d'una nit de festa. A mi, que no es reconegués això, em frustrava molt. D'aquí que molts dels meus projectes, des que em vaig graduar, busquessin connectar camp i ciutat.
I:
Quan t’adones que allò que començava com una distracció pot ser un projecte de vida?
C:
Quan va sorgir la possibilitat de fer oli, tenia clar que no volia que acabés com els cigrons del súper: un producte fet amb afecte i des de la proximitat, que arriba a les llars sense història i que no és consumit amb aquesta consciència, en tant que la indústria ho barreja tot i fa impossible garantir-ne la traçabilitat. Començar amb l'única voluntat de dissenyar una ampolla d'oli és una idea molt naïf, perquè, a mesura que ho fas, t'hi vas vinculant. Per a mi, dissenyar sense una missió no és una opció. Un cop tens l'horitzó clar... t'hi enganxes.
I:
Què hi ha darrere del nom “Anècdota”?
C:
Buscava un nom que no parlés del producte, sinó de l’experiència. Volia evitar caure en tòpics com “or líquid” o similars. Per a mi, l’oli és l’excusa: la missió seria la mateixa si féssim formatges o sabates. “Anècdota” ens oferia un paral·lelisme perfecte, en tant que mai és la història principal, sinó la que acompanya ––de la mateixa manera que l’oli. També m’interessava el seu sentit estrictament cultural, com a manera d’aprendre a través de petites coses del dia a dia. Com quan vas al mercat i el pagès t’explica d’on ve el producte. L’anècdota és allò que t’hi fa quedar.
I:
Com és compartir aventura amb el teu pare?
C:
És un estil de vida, has de sentir-ho teu. La feina de pagès sempre ha estat familiar, i jo també. Compartir projecte amb el meu pare també implica reaprendre a conviure, redibuixar rols, tenir paciència i tornar a dialogar. Però és com a qualsevol feina: tu t’ocupes d’això, jo d’allò, i entre tots tirem endavant. És una manera d’entendre el treball —i la vida— des d’un lloc molt més orgànic.
I:
Has treballat en sostenibilitat, disseny de producte, màrqueting digital... Com han cristal·litzat totes aquestes experiències a Anècdota?
C:
La part emprenedora m’ha vingut sobretot del meu pare, que ja havia tingut un negoci propi. Sense ell, Anècdota no hauria estat possible, no només per la infraestructura, sinó per tot el que m’ha transmès amb la seva experiència. També el disseny està molt integrat en tot el que faig. Haver passat per un estudi d’arquitectura vertical em va ajudar a entendre com es prenen decisions.
I:
Tot i adonar-te que treballar a un estudi creatiu no era per a tu, dius que tornaries a estudiar disseny. Per què?
C:
Ho tenia molt clar des del batxillerat. El desencís va venir després, quan vaig viure com funcionava realment un estudi des de dins. Vaig adonar-me que jo no volia ser dissenyadora, sinó utilitzar el disseny com a eina, com a manera de pensar.
I:
El desamor no ha estat tan dolorós, doncs.
C:
Estudiar disseny et dona una estructura, una metodologia. Ho aplico cada dia a Anècdota. Em permet proposar solucions molt tangibles en el món rural i veure’n els resultats.
I:
Com recordes el primer contacte amb Atipus?
C:
Jo feia temps que seguia de prop la feina d’Atipus. Vaig contactar-hi per primera vegada sense tenir gaire pressupost. Des de l’inici em van agradar molt per la seva qualitat humana, vaig pensar: “Quan arribi el moment, tinc clar amb qui vull treballar.” Així va ser.
“Anècdota” ens oferia un paral·lelisme perfecte, en tant que mai és la història principal, sinó la que acompanya –– de la mateixa manera que l’oli.”
I:
En un moment on tot tendeix a ser massiu i immediat, opteu pel petit format i el ritme natural del camp. Decisió conscient o inevitable?
C:
Totalment conscient. Hi ha alternatives, però no hi combrego. Crec molt en els equilibris. No em considero massa idealista, hi ha moltes maneres de fer dins el sistema, des del punt de vista més radical fins al decreixement. Si volem canviar-lo, no podem fugir-ne, sinó anar fent petits ajustos des de dins. Amb els olis de finca, per exemple, estem invertint la lògica de la indústria. No barregem collites, donem importància a l’origen i expliquem què hi ha darrere de cada ampolla. Això encareix el producte, sí. Però també el dignifica. Podríem fer les coses més fàcils i ser més rendibles, però no ens ressonaria. I el consumidor que ho entén... ho valora.
I:
Sovint parles de connectar ciutat i camp. Què t’agradaria que canviés en la manera com mirem —i valorem— el món rural? És aquí on sorgeix Espai Anècdota?
C:
Quan vam començar el projecte, teníem clar que hi hauria una part experiencial, sabíem que físicament havíem de ser a la ciutat i, alhora, apropar-la al camp. D’aquí neix Espai Anècdota: trobades al bell mig del sector primari, en finques reals, per viure el territori des de dins. No busquem el paisatge més romàntic, sinó la realitat del camp tal com és —amb finques tecnificades, plaques solars, dipòsits, màquines. Això no vol dir que no ens agradin les plantacions tradicionals, però volem mostrar tota la complexitat que hi ha darrere de cada tirada.
I:
Què t’agradaria que passés amb Anècdota d’aquí a cinc anys? Com t’ho imagines?
J:
M’agradaria que el concepte d’olis de finca estigués plenament instaurat, i que Anècdota en fos una referència. Tenir presència a més espais, poder oferir més tastos, col·laboracions i accions compartides... I, si pot ser, arribar també a altres ciutats europees.
Atipus
Comuniquem des d'un enfocament estratègic, a través d'un disseny conceptual i clar.
Veiem cada projecte com un repte i una oportunitat i intentem trobar la idea i solució visual que millor ho expressi.
Creiem en el disseny conceptual, simple i creatiu.
