Un diàleg amb Jade Serra (Slow Studio), per Ivan Olmos
Crear amb consciència: l’arquitectura com a possibilitat
Jade Serra ha fet de l'arquitectura la seva manera de viure: no tant com una suma de materials, superfícies i normatives, sinó com una eina per pensar i habitar millor el món. Cofundadora del despatx Slow Studio, juntament amb Víctor Vergés, la sostenibilitat és la columna vertebral d'un projecte que fa més de 15 anys que camina. Amb una mirada radicalment conscient, defensa una arquitectura que escolta: el cos, el planeta, les persones. Des del despatx, però també des de la recerca, la divulgació i l'activisme, fa temps que qüestiona els ritmes i les lògiques del sector per obrir escletxes a una altra manera de fer.
En aquesta conversa, parlem de transicions —personals i col·lectives—, de l’esperança en temps de creixement insostenible i de què vol dir mantenir-se fidel a una visió sense caure en dogmes.
I:
Slow Studio ha evolucionat molt des dels seus inicis, des de l’habitatge unifamiliar fins a projectes de gran escala. Va haver-hi un moment en què vas sentir que tot prenia forma?
J:
Va ser una transició planificada. Un dia ens vam asseure i vam dir: “Volem canviar d’escala”. Treballar amb famílies és molt bonic i emotiu —i encara ho fem—, però com a empresa és desgastant. Una família que fa casa seva dedica tota la seva energia durant dos anys, i quan tens estructura i equip, implicar-t’hi al mateix nivell comença a ser inviable i poc rendible. No era només una qüestió econòmica, sinó també de repte professional i de coherència. Estem defensant una sostenibilitat radical, però alhora fem habitatges unifamiliars, que tenen un impacte brutal. No era consistent amb el nostre discurs. Tot i això, seguim veient aquest model com un laboratori, un taller d’experimentació.
I:
Com ha canviat la teva manera d’entendre l’arquitectura durant tot aquest temps? Sempre vas saber que volies dissenyar espais per al benestar de les persones?
J:
Tant en Víctor com jo som persones molt empàtiques. Slow és la nostra forma de vida. Ja ens vam conèixer compartint aquesta consciència: el contacte amb la natura, amb les persones. Amb el temps, això s’ha intensificat —o simplement li hem posat nom. El 2006 vaig fer Erasmus a Finlàndia, i ja s’hi parlava de canvi climàtic aplicat a l’arquitectura, a diferència de Barcelona. Vaig entendre que no tenia cap sentit fer arquitectura si no anava en aquesta direcció. Ens vam començar a formar i vam veure que la sostenibilitat no era només energia, sinó materials, recursos, decreixement. Després del màster en Bioconstrucció que vam fer el 2015 al Pirineu aragonès, vam veure clar que la sostenibilitat no és una inquietud, sinó una necessitat. Per això vam crear Slow Research, per amplificar aquest missatge. I també l’activisme: fem xerrades, formació, participem en grups d’acció climàtica… és una part essencial del projecte.
I:
Consideres que el vostre discurs és radical?
J:
He dit “radical”, però no en el sentit d’anar contracorrent. Potser diria “radicalment conscient”.
I:
En el teu dia a dia, prens moltes decisions que impactaran en la vida d’aquells qui habitaran els vostres projectes. Com es conviu en aquesta responsabilitat?
J
Des del despatx penses: “Faré tot el que estigui a les meves mans segons les necessitats del client”. Tenim solvència, experiència, i sabem que ho podem dur a terme. Evidentment, hi ha negociacions i hem de cedir en algunes coses, però en general obtenim bons resultats i mantenim una relació molt bona amb les famílies. Ara bé, últimament he col·laborat en concursos públics com a experta en sostenibilitat, i ostres… Quan veus algunes propostes o opinions, penses: “Això no es pot fer! És inacceptable! Com es poden mantenir encara idees tan arcaiques en arquitectura?”. I és aleshores quan sento que ho haig de cridar ben fort. Em genera molta frustració.
I:
Què és “inacceptable” en arquitectura, en el nostre present?
J:
No ens agrada criticar altres despatxos. Preferim centrar-nos en fer divulgació i difondre una idea clara: el bioclimatisme és l’única via possible i ho hem d’aconseguir plegats.
I:
Apostar per una arquitectura pausada i sense concessions és nedar a contracorrent ––tot i que cada cop menys. Com es gestiona l’equilibri entre mantenir l’essència i adaptar-se al context del sector?
J:
Que sigui cada cop més comú és fantàstic, perquè vol dir que la indústria evoluciona, baixen els costos i que és viable. Nosaltres estem en el següent nivell, construint edificis plurifamiliars de la mà d’un promotor amb qui compartim una gran consciència ecològica i social. Estem articulant una operació d’autopromoció comunitària: es compra un terreny, trenta famílies hi construeixen cadascuna el seu pis i els surt a preu de cost. Això vol dir un estalvi del 30% i una resposta real a la crisi de l’habitatge. També estem treballant amb prefabricació a gran escala, perquè tot l’edifici sigui de fusta, i alhora promovent la conscienciació dels compradors, per fer-los entendre que poden viure en un habitatge sense climatització, amb més confort i menys consum.
I:
La revolució arquitectònica serà verda o no serà. Estem avançant o és un horitzó utòpic?
J:
S’avança, però massa lentament ––com en tots els àmbits de l’activisme climàtic. En una conversa amb un dels autors de la nova Directiva d’Eficiència Energètica de la Unió Europea, em deia: “He après que és difícil fer un cop de timó quan vas en un transatlàntic”. I ara començo a entendre-ho. Es tracta d’anar tan lluny com puguis amb la teva llanxa i d’assumir que, de tant en tant, hi haurà petites victòries… i grans reptes.
I:
És descoratjador?
J:
No tant desmotivador, sinó un bany de realitat. Hi moriré lluitant, fins a l’últim moment.
I:
Heu treballat amb Atipus en moments claus de Slow Studio. Què ha estat el més interessant de traslladar la vostra visió al disseny gràfic?
J:
Amb ells ha fluït tot molt des del principi. Ens preguntàvem: “Com pot ser tot tan fàcil? Com ens entenen tan bé?”. Tot i ser un estudi de disseny que no té res a veure amb nosaltres, connecten moltíssim amb el que som i ho traslladen d’una manera neta, clara, precisa. El seu acompanyament ha estat clau per mantenir una relació sòlida amb els nostres clients, fins i tot un cop acabat el seu projecte de llar. Des del primer moment, la seva primera proposta ja captava perfectament el que buscàvem.
“Ens vam començar a formar i vam veure que la sostenibilitat no era només energia, sinó materials, recursos, decreixement”
I:
Comparteixes projecte professional i de vida amb en Víctor. Acaben mai les converses sobre arquitectura a casa?
J:
Cadascú gestiona una branca de l’estudi: ell porta el dia a dia dels projectes i la part tècnica; jo m’encarrego de la comunicació, la captació de clients… També hi influeixen la criança i la conciliació, que han marcat molt els ritmes i el repartiment de tasques. Per a nosaltres, la feina és una extensió de la nostra vida. Ens la sentim molt nostra. No és tant que parlem de feina com a tal a casa o al cotxe, sinó de projectes engrescadors i d’idees de negoci que ens farien il·lusió engegar.
I:
Més enllà del que és funcional i estètic, què fa que un espai sigui inoblidable?
J:
Hi ha una part de benestar físic i sensorial de la qual no som del tot conscients, perquè encara hi ha moltes coses de les nostres emocions i percepcions que s’estan estudiant. És aquella sensació que tens quan entres a un lloc i sents que tot està en equilibri: la temperatura és agradable, l’aire no està carregat, hi ha harmonia visual, veus verd, estàs connectat amb la natura,… És això que et fa pensar: “Ai, que bé, vull quedar-m’hi una estona, per fi he arribat”. Costa de mesurar, però tenim moltes eines per aconseguir-ho.
Atipus
Comuniquem des d'un enfocament estratègic, a través d'un disseny conceptual i clar.
Veiem cada projecte com un repte i una oportunitat i intentem trobar la idea i solució visual que millor ho expressi.
Creiem en el disseny conceptual, simple i creatiu.
