Un diàleg amb Mario Eskenazi, per Atipus
Una vida de disseny
Hi ha trajectòries que no necessiten presentació perquè han construït el paisatge visual d'una ciutat i de les diverses generacions que l'han transitada. La de Mario Eskenazi n’és una d'elles. Des de la seva arribada a Barcelona a principis dels setanta, la seva manera d'entendre el disseny —austera, precisa, radicalment honesta— ha deixat empremta en institucions, marques i professionals que avui formen part de l'imaginari col·lectiu.
Enguany, Eskenazi rep el ADG Laus d'Honor, un reconeixement a tota una vida dedicada al disseny gràfic. Però lluny de celebrar-ho amb una entrevista convencional, hem volgut desplaçar el focus. Cedir la paraula. Permetre que fossin altres —companys d'ofici, amics de llarg recorregut, col·laboradors, familiars i professionals del sector— els qui construïssin el relat a través de les seves preguntes. Algunes de profundes, altres d’incòmodes, altres de trivials només en aparença.
El resultat és aquest diàleg coral: un retrat construït des de fora que, com l'obra de Eskenazi, fuig de l'adorn i es manté fidel a l'essencial: entre anècdota i anècdota, dir exactament el necessari. –– Ivan Olmos
MARIO: Ballo molt malament. Dec tenir un problema d'oïda que m'impedeix portar el ritme. De debò! Quan era un nen, la mestra de música em deia: “Mou la boca, però no cantis”. Anava a la discoteca i em quedava a la barra. M'hauria agradat, la sardana.
OSCAR GUAYABERO: Quan vas arribar a Barcelona a principis dels 70, la ciutat estava per fer; imperfecta però potser més excitant. Hi havia la Barcelona canalla i la Barcelona divina. Sense mitificar el passat: què recuperaries d'aquella Barcelona dual?
MARIO: Arribar va ser un xoc: em vaig trobar amb la Barcelona de Mariscal, vivia a la Rambla i pràcticament no coneixia ningú. Aviat em vaig fer amic d'Amèrica Sánchez i Carlos Rolando i vaig entendre l'altra Barcelona, la de les galeries d'art. Cada època té el seu moment. Clar que la trobo a faltar, però traslladar-la a avui, l'era digital, seria impossible. Això sí, no renego del que hi ha ara.
XAVIER GRAU: Per què Camel Light?
MARIO: Si et dic la veritat, fumava Ducados. En les tantes temptatives de deixar de fumar, vaig dir: “Tornaré amb Light”. I l'etiqueta que més m'agradava era la de Camel Light.
DANIEL AYUSO: Com t'organitzes per a viure i treballar en el mateix lloc?
MARIO: No m'organitzo. Per a mi, treballar és viure. Hi ha poques coses que m'agradin fora de la feina i es poden complementar. Les meves parelles participen en els meus projectes d'alguna manera o em donen les hores perquè jo treballi. També tinc amics, faig una vida fora (clar que la majoria són dissenyadors, així que les converses giren al voltant del treball).
DANIEL AYUSO: En quin moment del dia et sents més creatiu?
MARIO: No me’n sento mai, de creatiu. És terrible! El que deia Picasso és cert: 90% de transpiració i 10% d'inspiració. Cal ser-hi i ser-hi, fins que surti.
DANIEL AYUSO: Amb la gentrificació actual del centre de Barcelona, no has pensat mai a abandonar la ciutat per Cadaqués?
MARIO: No et creguis que no. Ja de gran se m'ha creuat la idea, però a l'hivern no podria. M'agrada això. El que trobo insuportable és la fòbia als turistes. És clar que hi ha parts molestes o incòmodes, però és tal el benefici… Aporten alegria.
INGRID PICANYOL: Si haguessis de quedar-te amb només un sentit, quin seria?
MARIO: La vista. El gust, l'olfacte… amb el que fumo? Ha!
FLAVIÀ BOLEDA: Quin instrument tocaries?
MARIO: Si hagués tingut talent, el saxo o la trompeta.
GARBO: Vas desenvolupar tota la teva carrera a Barcelona. Hi ha algun projecte que t'hagués agradat desenvolupar a l'Argentina?
MARIO: Mai no ho vaig pensar, estic content amb el que vaig fer-hi. Un museu, potser.
PILAR GORRIZ: Maradona o Messi?
MARIO: Quin perill de pregunta. Els dos són genis, però el meu cor és de Maradona.
GARBO: La milanesa, napolitana o només amb llimona?
MARIO: Les dues. Quan les faig jo, només amb llimona perquè és menys feina.
MÒNICA LOSADA: En quin moment de la teva carrera professional t'has sentit més realitzat?
MARIO: Ara que és la vellesa, verola, vaig veient homenatges aquí i allà i penso: “Alguna cosa hauré feta”. Gaudint al màxim, entre el 2000 i el 2015, perquè va arribar un moment que, per casualitats de la vida, em vaig trobar que tenia el metro, els autobusos, tots els restaurants, el banc, Santa Eulàlia, Santa Mònica… allà on anava pel carrer, hi era jo.
ALFREDO ENCISO (PUPILA): Després d'haver-ho dissenyat tot, què et commou?
MARIO: Les ganes de fer coses.
ADRIANA Y GABRIELA ESKENAZI: Si no poguessis dissenyar, què faries?
MARIO: Ser pare. De les coses que jo recordo bé de la meva vida és com m’ho passava amb elles quan eren nenes.
QUERIDA: El disseny et canvia la vida?
MARIO: Me la va fer, la vida. M’hi vaig enganxar de molt jove. El meu pare era arquitecte i jo vaig créixer al seu estudi dibuixant plans al terra, m'inventava cases. D'adolescent em vaig obsessionar amb els còmics, ell sempre em comprava llibres de com dibuixar, fins que vaig marxar a la universitat. Ja a la facultat, anava a la biblioteca (sempre em van agradar); allà vaig descobrir les revistes de disseny. Flipava! De sobte, uns companys van muntar un cafè-concert i em van demanar ajuda amb els cartells, sense tenir-ne jo massa idea. No sabia ni el que era la tipografia. Allà vaig començar.
ALFREDO ENCISO (PUPILA): Qui guanya aquest mundial?
MARIO: Pregunta polèmica? Cap ni una! Argentina.
XAVIER GRAU (NOM-NAM): És veritat, com diuen que dius, que gran part de la solució a un projecte de disseny està en el brífing?
MARIO: Depèn de qui faci el brífing, no sempre.
GARBO: L’ús de l’stencil va començar com un recurs i es va convertir en una marca registrada?
MARIO: Quan treballava al canal de televisió, hi havia molt pocs calers. No podíem utilitzar molts colors; per això sempre, de la quadricromia, en triàvem dos perquè en fessin tres. Sempre l’stencil em va suggerir el paio que pinta la lletra. Procuro que tot el que faig costi el mínim.
JOSEP MARIA MIR: ¿Plato japonés preferido?
MARIO: L’onigiri, per descomptat.
QUERIDA: Què és el més difícil d'envellir a nivell creativament?
MARIO: No ho és, de difícil; és més, em sento més lúcid que abans. La part lletja és envellir físicament, ja no soc tan àgil. Vam estar-nos tres setmanes sense ascensor i pujar sis pisos tres o quatre cops al dia va ser un drama. Em fa mal l'edatisme, el noto horrors.
ATIPUS: Enguany reps el ADG Laus d'Honor. Com t’agafa aquest reconeixement?
MARIO: No em va significar res. Pitjor, fins i tot: era com si et diguessin “et jubilem”. Honestament, mai em van importar massa els premis.
JAVIER JAÉN: Què t'interessa avui que fa deu anys no t'interessava?
MARIO: Res de nou! Potser ara vaig més a allò concret.
QUERIDA: Quin és el màxim que has cobrat per un projecte?
MARIO: Vols que et digui que no ho sé? Almenys, no per a un feina en concret. Mai he cobrat tant com la gent es pensa.
JAVIER JAÉN: Quina és la millor decisió que has pres en la teva vida?
MARIO: Dedicar-me al disseny.
ADRIANA Y GABRIELA ESKENAZI: Si arribessis avui a Europa, on t'agradaria viure?
MARIO: Barcelona. En algun moment vaig estar creuat i vaig pensar a marxar a Porto.
OSCAR GUAYABERO: Una de les coses que té en comú la gent que ha treballat amb tu és com de bé els has tractat i ajudat a crear la seva pròpia trajectòria. La pregunta seria: consideres que aquesta també és una tasca del dissenyador, la de formar a les següents generacions, ja sigui a l'escola o, com és el teu cas, a l'estudi?
MARIO: Visc l'estudi com una família. Cada persona que treballa aquí és com un fill i cal ajudar-lo en tot el possible. Fins i tot en els crèdits: a la portada dels llibres que fèiem, jo signava conjuntament amb el dissenyador que hi treballava.
INGRID PICANYOL: Quin ha estat la teva última revelació?
MARIO: Adonar-me que el que fem no li importa a ningú.
JOSEP MARIA MIR: Per què mai se't veu en màniga curta?
MARIO: Perquè soc molt fredolic. A l'estiu, sí! A més, vaig tatuat.
Atipus
Comuniquem des d'un enfocament estratègic, a través d'un disseny conceptual i clar.
Veiem cada projecte com un repte i una oportunitat i intentem trobar la idea i solució visual que millor ho expressi.
Creiem en el disseny conceptual, simple i creatiu.