Una conversa amb Sarah Bienzobas (Ministeri de Treball i Economia Social), per Ivan Olmos
Del poble, amb el poble, per al poble
La trajectòria de Sarah Bienzobas no respon a una vocació primerenca ni a un pla acadèmic establert. S’ha construït en moviment, travessant espais diversos tot i que connectats per un mateix fil: ser allà on les decisions afecten la gent. Dels centres socials de barri a la gènesi de Podemos, de l’Ajuntament de Madrid al Ministeri de Treball i Economia Social, el seu recorregut combina militància, gestió pública i comunicació institucional.
Abans de mediar entre agències i administració, va aprendre a fer-ho entre veïns i despatxos. Aquesta experiència —més pràctica que teòrica— ha marcat la seva manera d’entendre el disseny no com a ornament, sinó com a eina per fer llegible el que és públic i generar identificació en un moment en què l’institucional oscil·la entre la prudència i la inèrcia burocràtica.
Amb ella parlem de comunitat, de com sostenir una idea dins d’estructures rígides i del marge real que encara tenen les institucions per reconnectar amb una ciutadania en plena deriva.
I:
S:
I:
La teva formació transcorre tant a les aules com als centres socials. Què et va ensenyar la militància que cap institució acadèmica podia donar-te?
S:
La gent. Soc un monstre social. La meva família és molt petita: soc filla única, neboda única, neta única. M’he hagut de construir una família fora, i ho he fet a través dels amics i també de la feina. La militància em va ensenyar a fer comunitat, a conviure en equip més que a “treballar-hi”. Vaig aprendre a parlar en públic, a explicar un projecte comunitari d’una manera que interessés, a xerrar amb tota mena de persones. He hagut de comunicar un reallotjament a veïns que anaven a ser desnonats i, alhora, asseure’m amb l’administració per negociar-hi. Aquesta capacitat de traduir i de moure’m entre mons diferents l’aplico constantment en l’àmbit professional.
I:
S’està ressignificant el que és comunitari en l’era digital?
S:
I:
Autogestió, partits polítics, ajuntament, ministeri: has treballat en contextos molt diferents. Què roman quan tot el que t’envolta canvia?
S:
I:
Vas viure processos creatius amb molt pocs recursos i molta pressa. Què et va ensenyar aquella etapa sobre el valor real del disseny?
S:
I:
La publicitat institucional sovint es mou entre el temor i la correcció. Com es defensa una idea arriscada dins d’una estructura pública? Per què és clau perseverar?
S:
I:
En campanyes recents has apostat per propostes poc evidents, fins i tot incòmodes. Què et fa confiar en una idea quan no és l’opció més fàcil?
S:
I:
A la feina treballes estretament amb estudis creatius externs. Què busques perquè una col·laboració funcioni de debò?
S:
I:
En campanyes com Falsos autónomos o Inspección de Trabajo, el risc no era només en el missatge, sinó en la forma. Quin paper juga la confiança mútua en aquests processos? Com ha estat treballar amb Atipus?
S:
“Si et soc sincera, el millor que li pot passar a una campanya és que generi un titular. Bo o dolent. Si genera conversa, existeix.”
I:
Què hem entès malament sobre la comunicació institucional avui?
S:
I:
Deriva o reacció: quin marge real tenen avui les institucions per reconnectar amb una ciutadania desencisada?
S:
Atipus
Comuniquem des d'un enfocament estratègic, a través d'un disseny conceptual i clar.
Veiem cada projecte com un repte i una oportunitat i intentem trobar la idea i solució visual que millor ho expressi.
Creiem en el disseny conceptual, simple i creatiu.
